Simone Weil (París 3 de febrer de 1909 – Ashford 24 d’agost de 1943) va ser una filòsofa, activista, política i mística francesa. Va formar part de la Columna Durruti durant la guerra civil espanyola i va pertànyer a la Resistència francesa durant la Segona Guerra Mundial. Va deixar abundants escrits filosòfics, polítics i místics. És una inspiració per a la connexió entre activisme social i espiritualitat.
A diferència d’altres corrents pacifistes, Simone Weil no proposa una no-violència passiva. Va participar activament en lluites obreres i en causes socials, però sempre advertint del perill que la lluita deformi el cor. Resistir la injustícia no pot significar reproduir l’odi ni la lògica de l’enemic.Un dels seus llibres de referència es titula «Tirar Raices», en què està inspirat el següent poema.
“Arrelar la llum”
Diuen que la pau és un somni fràgil,
però Simone Weil murmurava
que és la nostra única veritat.
Que no hi ha guerra que no comenci
en un cor desarrelat,
en una mirada que ja no veu l’altre,
en una vida que ningú no escolta.
Per això cal arrelar:
no a la terra que es defensa amb armes,
sinó a la terra interior,
on cada ésser humà descobreix
que la seva dignitat és indestructible.
Arrelar és pertànyer sense posseir,
és reconèixer la ferida aliena com a pròpia,
és protegir la vida fins i tot
quan costa comprendre-la.
Arrelar és atendre,
és mirar amb una llum
que no jutja ni exigeix,
una llum que diu:
“tu també ets món,
tu també ets necessari.”
I aleshores la violència perd força,
la força perd sentit,
i el crit de la guerra es fa petit
com una ombra que retrocedeix.
Perquè allí on un sol cor
aprèn a mirar l’altre amb veritat,
allí comença la pau. I allí on un sol ésser
decideix no humiliar ningú,
s’obren les arrels noves
d’un món que encara pot salvar-se.
Alejo Uldrich
Sin comentarios