Ens resulta difícil comprendre profundament el que significa ser un soldat anomenat al capdavant d’una guerra. Més enllà de les banderes, els himnes i els uniformes, hi ha éssers humans arrencats de la seva vida quotidiana, empesos a participar en una maquinària de violència que, moltes vegades, no han triat ni entenen del tot.
Un soldat és, moltes vegades, un jove que encara no ha acabat de construir la seva identitat, que somiava estudiar, estimar, formar una família, treballar dignament. Però de cop i volta es veu immers en una situació en què ha d’obeir ordres, on la desobediència pot ser castigada amb la mort i on la humanitat es posa a prova a cada instant.
El front de batalla no és ni heroic ni gloriós. És fred, brut, aterridor. És el lloc on la por, la culpa i la confusió conviuen en silenci. On es mata per sobreviure. On l’enemic també és un jove amb rostre, amb família, amb por, igual que un.
Molts soldats no odien. No volen matar. Només estan atrapats. I quan tornen —si tornen— ho fan marcats. Amb traumes profunds, amb malsons, amb la difícil tasca de reinserir-se en una societat que no sempre vol mirar l’horror a què van ser exposats.
No hi ha pau duradora que es construeixi sobre cossos trencats i consciències ferides.
Per això, recordar la situació dels soldats no és justificar la guerra sinó denunciar amb més força la seva brutal inutilitat. És veure l’ésser humà darrere del fusell. És defensar que ni ells, ni ningú, haurien d’estar mai més en aquesta situació. I és exigir que els conflictes es resolguin amb paraules, amb escolta, amb mediació, no pas amb foc ni sang.
Perquè, al fons, cada soldat caigut és un fill d’algú. Cada soldat ferit és una vida fracturada. Cada soldat forçat a matar és una víctima més d’un sistema que encara no ha après a viure en pau.
Sin comentarios