La guerra civil al Sudan va començar el 15 d’abril de 2023. El conflicte va esclatar com una violenta lluita pel poder entre les dues faccions militars que governaven el país: les Forces Armades Sudaneses, i el grup paramilitar de les Forces de Suport Ràpid.
Les dades de les organitzacions internacionals reflecteixen una de les pitjors crisis del segle XXI:
Morts i Ferits
- Balanç estimat de morts: Nacions Unides i diverses ONG humanitàries situen la xifra de morts directes de manera conservadora en almenys 150.000 persones. Malgrat això, algunes estimacions d’experts i diplomàtics suggereixen que la xifra real podria superar folgadament els 400.000 morts si es tenen en compte les massacres a gran escala i els decessos indirectes.
- Morts per fam i malalties: Més enllà dels combats, centenars de milers de persones (incloent-hi mig milió d’infants) han mort a conseqüència de la malnutrició severa o per malalties com el còlera en zones on el sistema sanitari ha col·lapsat completament.
Desplaçats i Refugiats
La guerra al Sudan s’ha convertit en la crisi de desplaçament més gran del món:
- 14 milions de persones s’han vist obligades a fugir de casa seva.
- Uns 10 milions són desplaçats interns que busquen refugi dins de les fronteres del país.
- Més de 4 milions han fugit com a refugiats a països veïns com el Txad, el Sudan del Sud, Egipte o Etiòpia.
- La guerra civil al Sudan ha esdevingut un complex tauler geopolític. Tots dos bàndols han aconseguit sostenir els combats durant anys gràcies al subministrament massiu d’armes, finançament i logística per part d’actors internacionals amb interessos creuats al mar Roig i als recursos naturals del país (com l’or).
LA MANCA DE COBERTURA de la guerra al Sudan als mitjans de comunicació occidentals és un fenomen àmpliament denunciat per les ONG i la pròpia ONU. Els analistes de mitjans i experts en geopolítica coincideixen que aquest «silenci informatiu» es deu a una combinació de factors logístics, polítics i culturals.
Sociòlegs i crítics de mitjans apunten a un biaix estructural en la cobertura internacional: Hi ha una mena de «normalització de la violència» a l’imaginari occidentalista quan passa al continent africà. Sovint s’assumeix erròniament que les crisis humanitàries són allà inevitables o cròniques.
Com que no es produeix (per ara) una arribada massiva de refugiats sudanesos directament a les costes d’Europa de manera visible —la majoria fuig a països veïns com el Txad, Egipte o el Sudan del Sud—, l’impacte no se sent en la política domèstica occidental.
ESTA GUERRA HA ESDEVINGUT UN COMPLEX TAULER GEOPOLÍTIC: Tots dos bàndols han aconseguit sostenir els combats durant anys gràcies al subministrament massiu d’armes, finançament i logística per part d’actors internacionals amb interessos creuats al mar Roig i als recursos naturals del país (com l’or).
El bàndol de l’exèrcit regular és reconegut internacionalment com el govern de facto del Sudan i rep suport principalment de potències regionals que busquen estabilitat institucional o influència religiosa i militar:
• Egipte: És l’aliat més ferm i tradicional de l’exèrcit sudanès. Tots dos països comparteixen una forta tradició militar i una preocupació mútua sobre la seguretat del riu Nil. S’ha documentat que Egipte ha subministrat a les SAF avions de combat, drones, munició i intel·ligència.
• Iran : Després de restablir relacions diplomàtiques recentment, Teheran ha subministrat a les SAF drones d’atac de fabricació iraniana (com els Mohajer-6). Aquest armament va ajudar substancialment l’exèrcit a recuperar posicions clau davant dels paramilitars.
• Turquia : Ha proporcionat suport logístic i militar a l’exèrcit regular, motivat pels seus propis interessos comercials i d’influència a la banya d’Àfrica.
• Aràbia Saudita: Juga un paper dual. Si bé intenta posicionar-se com a mediador neutral al costat dels EUA en les converses de pau, manté vincles històrics estrets amb les SAF i veu amb preocupació la influència creixent d’altres competidors regionals.
El bàndol paramilitar compta amb el suport de xarxes financeres opaques i potències que prioritzen l’accés a recursos minerals:
• Unió dels Emirats Àrabs (EAU): És assenyalat per múltiples informes de l’ONU i agències d’intel·ligència com el principal suport financer i militar de les RSF. A canvi, els Emirats asseguren una via preferent per a la importació del lucratiu or sudanès.
• Rússia i l’antic Grup Wagner: Els mercenaris russos han mantingut durant anys una aliança estreta amb Hemedti per a l’explotació de mines d’or al Sudan.
• Faccions a Líbia: El senyor de la guerra de l’est de Líbia, Jalifa Haftar, que també manté lligams estrets amb els EAU i Rússia, ha servit com un canal logístic vital per al traspàs de combustible i subministraments cap a les bases de les RSF a Darfur.
Sin comentarios