Estimem la Lluna com estimem la Terra.
En un món on la desigualtat entre rics i pobres és cada cop més insultant —com denuncien informes recents—, on els interessos dels grans poders alimenten el bel·licisme i la destrucció de vides, pobles i territoris, i on el deteriorament ambiental avança sense fre, se’ns presenta, un cop més, la “conquesta de l’espai” com un gran pas per a la humanitat.
Però, de debò ho és?
Els recursos immensos que es destinen a aquestes noves aventures espacials podrien contribuir a garantir aliment, aigua o infraestructures sanitàries per a milions de persones. Podrien alleujar patiments reals, urgents, quotidians.
Darrere d’aquesta nova cursa cap a la Lluna, més enllà del relat pretesament fascinant, hi ha també interessos tecnològics, econòmics i geopolítics que no sempre es fan visibles.
Nosaltres no necessitem conquerir la Lluna.
Ens és suficient la nostra relació poètica amb ella.
Ens és suficient mirar-la i reconèixer-hi misteri, bellesa i límit.
No volem portar-hi la mateixa lògica de dominació que està ferint la Terra.
Tampoc compartim l’entusiasme acrític amb què molts mitjans presenten aquestes iniciatives, convertint-les en símbols d’un progrés que sovint oblida les seves conseqüències i prioritats.
El que reclamem és una altra cosa.
Reclamem responsabilitat política i social.
Reclamem atenció a les injustícies reals, als conflictes oberts, a les vides vulnerades.
Perquè el veritable progrés no és arribar més lluny,
sinó aprendre a cuidar millor allò que ja tenim.
I la Terra —la nostra casa comuna—
encara espera.
Sin comentarios